Una curiositat…Tu Tries!

Ara m’he enrecordat d’una cosa que em va explicar una persona força propera al Parlament Europeu (i que ara no diré) que té relació amb les següents imatges:

Tú eliges/Tu decideixes. No creieu que la traducció correcta hauria de ser “Tu Tries”?

Doncs sí, però es veu que això recordava massa a un cert polític català que es presenta a les eleccions municipals barcelonines…i aquí de publicitat gratuïta, res de res.

Qui diu que qui no vota no té dret a queixar-se?

(Jo també vull parlar de les europees…)

Sé que vaig una mica tard, però finalment no m’he pogut resistir a parlar dels resultats de les eleccions europees.

M’agradaria fer una petita reflexió de la mítica frase “si no vas a votar després no et pots queixar”.

Pregunto: serveix d’alguna cosa queixar-se? Encara que hagis anat a votar, algú t’escolta?

Un altre dels intents frustrats que he sentit durant la campanya per intentar convèncer a la ciutadania ha estat allò que la nostra companya Andrea Albert comentava al seu bloc ” la seva llum verda serà necessària en el 90% de les decisions que es prenguin a Brussel·les i que representen el 70% de les lleis que s’apliquen als estats”

Ah sí? I com és que només surten notícies de la Unió Europea quan falten pocs mesos per les eleccions? Aleshores sí, el que fa la UE és molt important, bla, bla, bla…però jo crec que les desicions realment importants les acaben decidint 4 ministres d’economia mentre fan una mariscada o, fins i tot, quan van a caçar.

Jo, com tants d’altres no vaig anar a votar i em nego a que algú em digui que no tinc dret a queixar-me. En aquestes eleccions els que realment hem estat notícia som els que ens hem abstingut.  I sí, d’aquesta manera ens queixem.

Esperanza Aguirre parlant català! Si no lo veo…

…no lo creo!

Vaja, vaja, vaja…una altra del PP que deu parlar català només en la intimitat. Mentre que Vidal-Quadras titlla el català de tonteria, ara ve la “Espe” i ens fa el discurset en català. Això sí, defensant que els pares puguin triar el castellà en l’educació dels seus fills a les escoles de Catalunya. El que fan les campanyes electorals…

Com diria el meu pare, n’hi per a llogar-hi cadires!

Heroïna o inconsciencia?

Ja han passat uns dies des que l’Edurne Pasaban va aconseguir fer el cim del Kangchenjunga.

Un cim que representa el seu 12è 8.000. Amb aquest  ja només li queden 2 per coronar els 14 que hi ha a tot el món. Si ho aconsegueix, serà la primera dona en superar aquest repte.

 

M’agradaria, abans de tot, posar alguns dels titulars que han sortit als mitjans de comunicació aquests dies respecte a aquesta notícia, tots ells parlant de l’Edurne com una autèntica heroïna:

- Edurne Pasaban remató ayer su dramático descenso del Kanchenjunga (8.586 m.), que coronó el lunes, con un agotamiento físico extremo y con congelaciones leves en dos dedos de los pies y un pulgar, “que no parecen revistir gravedad”, (diario AS)

- Pasaban, con leves congelaciones. La alpinista Edurne Pasaban se encuentra en el campo base del Kangchenjunga (Nepal), cuya cumbre hizo el pasado lunes, con congelaciones leves en sus dedos. (la Vanguardia)

-La alpinista vasca Edurne Pasaban ha asegurado que durante el descenso tras coronar su duodécimo ochomil ha vivido “uno de los peores momentos” de su vida, y ha reconocido que de no ser por el equipo que la acompañaba y la asistió se hubiera “quedado” en el Kangchenjunga. (el mundo)

Sincerament no crec que estar tant a prop de la mort, arribar en condicions físiques gairebé insostenibles i tractar d’anècdota les “petites” congelacions que va patir, es pugui titllar com a fita heroica. Primer perquè ella ja sabia a què anava, i segon, perquè no em sembla un bon exemple per ensenyar a nens i adults inconscients. O potser ensenyariem a drogoadictes que estan a punt de morir per els seus excessos i que es salven a l’últim moment? També els hi diriem herois?

No fotem, fer esport és bo en la mesura que ens ajuda a millorar la nostra qualitat de vida. Sortir a correr o agafar la bici els diumenges no ens farà cap mal, més aviat al contrari. Però com tot, portat a l’extrem acaba sent perjudicial.

Us deixo uns vídeos perquè veieu tot el patiment fins que l’Edurne va arribar al cim, a mi se’m posa la pell de gallina, i no precisament d’emoció.

Blocs electorals: Ja n’hi ha prou!

S’acosten les eleccions europees i com cada vegada que uns comicis engeguen, també s’obre la polèmica sobre els blocs informatius que determinen la durada i l’ordre d’aparició dels partits en funció de l’aritmètica política.

Una de les persones que tradicionalment havia estat contraria a aquesta política és Mònica Terribas, actual directora de TV3. En aquesta ocasió i des de la seva posició, ha liderat una iniciativa que ha tingut lloc en un acte organitzat per l’associació de la premsa de Madrid on, juntament amb una representació dels col·legis de periodistes de Catalunya i Galícia, ha denunciat la falta de rigor informatiu que aquestes pràctiques suposen. Quan la Corporació Catalana de Mitjans Audiovisuals va decidir de seguir aquests comicis segons la lògica dels blocs informatius , treballadors de TV3 i Catalunya Radio ja van anunciar vagues parcials en moments clau com la pròpia penjada de cartells o la mateixa nit electoral. Tanmateix Mònica Terribas ha anunciat que juntament amb els grups que l’han acompanyat a Madrid presentaran una protesta a l’ Eurocambra.

Potser seria hora que algú prengués mesures contra l’atemptat a la llibertat d’expressió i d’informació que s’està tolerant. Potser caldria que algú aturés la censura que suposa no poder informar d’allò que és notícia i haver d’omplir temps amb notícies de poca volada que actuen com a simple propaganda electoral. Una vegada més, gràcies Mònica.

Desigualtats en la violència de gènere

No descobreixo res si dic que l’ agressivitat i la violència tenen a veure amb l’estructuració neuronal dels individus més enllà de que siguin homes o dones i, especialment, molt més enllà de la seva orientació sexual. Dit això, em sembla que ja va sent hora que algú posi fre als tòpics que envolten la Llei de violència de gènere o el maltractament cap a les dones.
Dissabte passat (09/05/09) va morir una altra dona a Irún. Però el que realment ha estat notícia és que ha aparegut un nou Jesús Neira, un tal Juan Pablo Urtizberea que no va dubtar en socórrer a la dona que estaven apunyalant al mig de la carretera i que també va resultar ferit.  No dic que aquest fet no sigui lloable, encara que crec que davant d’un acte violent ja sigui entre home-dona, dona-dona o home-home tots hi hauríem d’intervenir per igual. No considero que hi hagi nivells diferents de violència. Tot acte violent hauria de ser condemnat de la mateixa manera i en aquest sentit, la justícia s’està equivocant.

Perquè un acte violent d’un home cap a una dona és més greu que d’una dona cap a un home o entre persones del mateix sexe?  Què me’n dieu si això hagués succeït entre una parella d’homosexuals i un Neira o un Urtizberea s’hagués posat al mig? Segurament no seria notícia, i no es tractaria a aquests personatges com a herois. Sabíeu que la Llei de violència de gènere no contempla les agressions entre homosexuals? I què me’n dieu dels homes maltractats per les seves dones i que, rarament, son jutjades amb les mateixes condicions i rapidesa?

Potser m’equivoco, però la injustícia que s’està cometent és gran, no hi ha igualtat, la discriminació cap els homes i cap a les parelles homosexuals és tant intolerable com els maltractaments heterosexuals. Però en aquesta societat sembla que queda bé criticar uns fets i ignorar-ne uns altres.
Deixem-nos de violències de gènere i d’actituds massa liles per ser al segle XXI, lluitem contra les agressions verbals o físiques que es produeixin entre persones i oblidem-nos ja de si són homes o dones. Només així aconseguirem que realment hi hagi igualat.

S’acaba la grip. Torna la crisi?

És ben curiós, fa uns dies ens tenien ben espantats amb els titulars que parlaven de grip porcina, de nivell cinc, de pandèmia o de l’alerta de l’OMS. Tots els mitjans s’afanyaven a ensenyar-nos mexicans amb mascareta, porcs malats i imatges força desafortunades, especialment, si ens agafaven sopant un àpat porcí.

La qüestió és que, mica en mica, la notícia s’ha anat esvaint com una mena de boira matinera. Les notícies alarmants ja no hi cabien, per tant, el més lògic hauria estat parlar de com l’OMS estava rebaixant el grau d’alerta però això, malauradament, no és notícia. La notícia és veure algú malalt, no algú que s’ha curat; això ja no sobresalta l’espectador. Però, on és el rigor informatiu? La veritat és que el trobo a faltar.

Penso que la forma en que s’ha cobert la suposada pandèmia no és massa equitativa, la malaltia és notíciade la mateixa manera que ho és la rebaixa de l’alarma. De tota manera, si obrim l’objectiu, sempre podrem pensar que la magnificació de la malaltia interessava algú, algú que preferia no parlar massa més de crisi, ja m’enteneu. Malgrat això,  tant amb l’objectiu tancat com amb l’objectiu obert, molts mitjans crec que no han fet les coses amb el rigor i la bona voluntat que se’ls pot exigir.

A les teves ordres, Pep

Pep Guardiola en roda de premsa

Assumeixo, d’entrada, el risc de ferir la vostra sensibilitat després de llegir aquest article. I no em refereixo només als culés, sinó també a tots aquells qui sentiu una gran admiració per en Pep Guardiola. I no us enganyaré, jo també l’admiro; la seva astúcia i elegància sempre han estat objectes del meu interès.

Com tots sabeu, en Pep va donar el salt com a entrenador a primera divisió sota la pressió de tots els seguidors del Barça, assumint el risc de deixar perdre la seva carrera d’entrenador si les coses no anaven prou bé, però l’aposta li ha sortit rodona. De moment.

Fa unes setmanes, potser mesos, que em fixo en cada roda de premsa, cada declaració que surt als informatius i és innegable que en Pep s’ha convertit en un referent a seguir, un model, un exemple d’educació, discreció, humilitat i joc net. Però crec que, per fi, se li comencen a veure les orelles al llop.

Sense gairebé adonar-nos-en, en Pep ha aconseguit ficar-se tots els mitjans de comunicació a la butxaca, tots diuen exactament allò que vol. Només cal veure als jugadors, que han après molt bé la lliçó, i saben perfectament què poden dir i què no davant de les càmeres.
Però potser el que més em preocupa és que en Guardiola ha aconseguit dominar als periodistes de manera que és ell qui controla tota la informació, fins i tot, quan s’ha de deixar de parlar d’un determinat tema que a ell no li interessa. I el que em sembla encara més greu, tots els mitjans, fins i tot els de Madrid, es deixen portar. La manipulació de la informació és bestial, i això em recorda al control dels mitjans de comunicació d’altres èpoques. En Pep, però, molt més astut, ho fa amb elegància. De moment, no es pot dir que l’estratègia li hagi sortit malament, però crec els mitjans de comunicació necessiten revisar el seu esperit crític.

Benvinguda

Hola a  tots,

Sóc l’Anna i avui dono per inaugurat el bloc de l’assignatura Seminari d’Anàlisi de l’Actualitat. Espero que durant aquest trimestre i, sobretot amb aquest bloc, puguem  descobrir algunes coses i aprendre a expressar-nos millor.

Ens anirem veient,

Fins aviat

Anna Vallhonesta